Apertium: Tecnologia per a la diversitat

En l’anomenada era de la informació, on cada vegada pareix que la uniformització cultural i lingüística és més agressiva, de tant en tant la tecnologia li fa l’ullet a la diversitat. I és que, tot i que avança lentament, el camp de la traducció automàtica cada vegada proporciona resultats més satisfactoris.

La plataforma lliure Apertium

Un dels exemples més interessants d’este àmbit als Països Catalans és el projecte Apertium. Es tracta d’una de les eines de traducció automàtica de textos més potents de l’àmbit del programari lliure i ha estat impulsada, en bona mesura, al nostre país. De fet, va ser llançada des de la Universitat d’Alacant mitjançant el grup d’investigació Trasducens. A més, durant este temps diverses universitats i empreses dels Països Catalans, però també de l’àmbit internacional, han col·laborat en el projecte.

Esta aplicació va nàixer al 2004, a partir d’experiències prèvies, com el traductor català-castellà InternostrumUnivèrsia, amb els quals es va experimentar amb noves tecnologies de traducció. La diferència amb estos projectes, però, va ser que des d’un principi els desenvolupadors d’Apèrtium van voler alliberar la tecnologia per a que tothom poguera participar i col·laborar al projecte. El resultat fou una plataforma oberta que, tot i haver arrencat amb només un grapat de llengües, hui ja en suporta, de manera estable, gairebé una vintena de parells de traducció. o el de castellà-portugués

A més, mitjançant la pàgina www.apertium.org es poden realitzar traduccions de fragments de textos, de documents sencers i, a més, traduir pàgines web senceres en temps de navegació, de forma que podem navegar pel web en el nostre idioma.

Una reflexió sobre el perfil professional de l’educador/a social, les pràctiques universitàries i la precarietat laboral

Es parla molt del perfil professional dels educadors socials, de la necessitat de fer-nos respectar en els diferents espais educatius i exigir respecte per a la nostra figura professional. Es parla molt també de la inexistència d’educadors i educadores a molts centres i de la necessitat d’aconseguir un lloc en aquests.

Pense que els educadors i educadores socials tenim un perfil, encara que no tinga molt clar fins a quin punt està ja definit, però des de que vaig començar la carrera ara fa dos anys he notat una certa obsessió per fer palesa constantment la necessitat del reconeixement de la nostra professió a tot arreu. Hi una certa insistència en que els educadors “existim” acompanyada d’una queixa constant sobre la poca presència dels educadors als centres “d’acció social”.

“Mandar obedeciendo”

El “mandar obedeciendo” és un concepte popularitzat a partir del neozapatisme sorgit a les muntanyes de Chiapas a principi dels anys 90, però realment té els seus origens en la cosmovisió maia precolombina, el primer moment en que es detecta un teixit de resistència contra el projecte colonial occidental(1). Com ens diu Foucault: “el que produeix la generalitat de lluita és el sistema mateix del poder, totes les formes d’exercici i aplicació del poder“(2)

Aquesta expressió ens permet pensar una estructura horitzontal en la presa de decisions que, com a educadors i educadores, hem d’aprofitar per a les nostres pràctiques educatives. Ens serveix per entendre un tipus de relació educativa de caràcter diàlogic, on l’educador tracta d’atendre les necessitats i les demandes dels educands. En la mateixa línia els zapatistes diuen “preguntando caminamos”, un eslògan que ens sugereix un desplaçament de les estructures i els objectius cap a una forma més experimental i flexible d’organització (3).

Dret al deliri

Un any sense Gonzalo Anaya

Gonzalo Anaya ens va deixar ara fa un any. L’onze de juny de 2008 el seu cor de 94 anys va deixar de bategar. Nascut a Burgos el 1914, des de la Segona República i al llarg d’una dilatada carrera professional va demostrar el seu compromís incondicional amb l’educació pública i la democràcia. Llicenciat en Filosofia i més tard doctorat, va ensenyar a diversos pobles de la Península, sent sancionat durant el Franquisme pel seu activisme polític en la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) de la UGT.

Entre 1953 i 1973 va exercir a Santiago de Compostel·la, on va conèixer millor la pluralitat nacional de l’Estat espanyol i es va preocupar per la situació del gallec als centres educatius. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l’Escola de Magisteri de València i s’integrà en el Departament de Sociologia i Antropologia Social.

Ha viscut al País Valencià durant els últims trenta cinc anys i, des del primer moment, en plena Batalla de València, va participar activament en els moviments socials d’esquerres i valencianistes. El 1985 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València i més tard va rebre la medalla d’or de la institució, així com la Medalla d’Argent al Mèrit al Treball.

Seria considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a l’Estat espanyol i els seus deixebles, que el consideren un “mestre de mestres”, destaquen d’ell el seu compromís social i polític com a referent ètic i moral per a tota la comunitat educativa. Ell simplement es definia com “un roig al qui li agrada ensenyar” i explicava que “ensenyar és comunicar un saber de qualitat i, per tant, emancipador”.

Defensor incansable de l’escola pública i alliberadora, va rebre en vida nombrosos reconeixements i distincions. La Confederació d’Associacions de Pares i Mares d’alumnes del País Valencià porta el seu nom, així com l’Escola d’Estiu que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica, de la qual sempre participava. Els últims anys de la seua vida es va iniciar en la política institucional. Va ser membre al Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat, donà suport sempre els sindicats de treballadors, i va ser candidat al Senat en 2004 i 2008 com a militant d’ERPV.

En forma d’humil homenatge vos deixe ací l’entrevista que li vaig fer a Jaume Martínez Bonafé dies després de la mort de Gonçal i que es va publicar a l’Accent 133 dins d’un monogràfic sobre el pedagog:

Comunicació i Educació: un deute recíproc

La comunicació participativaa les escoles pot ajudar a que l’educació siga menys rígida i contribuisca a despertar la responsabilitat col·lectiva dels estudiants. Els mitjans de comunicació en les institucions educatives són ua oportunitat per construir una nova societat, més justa i democràtica.

De paraules i categories

“Ten cuidado con el presente que construyes, debe parecerse al futuro que sueñas”

Col·lectiu feminista “Mujeres Creando” de Bolívia

Les paraules no són neutrals, les nostres formes de parlar, els nostres discursos, com ens explicava Foucault ja fa molts anys, creen realitats i generen normalitat, reprodueixen o transformen les relacions de poder. En els anys setanta les feministes eren considerades unes histèriques quan demanaven que la gent utilitzara el “totes i tots”, en l’actualitat la utilització del masculí i el femení s’ha convertit en una pràctica molt comuna, tot i que evidentment encara queda molta feina per fer.

A les nostres converses hem parlat d’aquesta discriminació de gènere, però he aprés a veure un poc més enllà en el sentit de les paraules que utilitzem i he vist que encara ens queda molt per millorar en molts aspectes. Hi ha qui pensa que el llenguatge és neutral, que en tot cas mostra símptomes de discriminació i que canviant-lo no superes la discriminació estructural. Crec que la cita de “Mujeres Creando” ens deixa veure que això no és del tot així, ja que quan parlem en el present estem construint al nostre voltant la societat del futur. Rellegir cada setmana les “cosas chiquitas” de Galeano tampoc ens vindria malament.

Emily Dickinson deia “No conec res al món que tinga tant de poder com la paraula. De vegades n’escric una i me la mire fins que comença a brillar” i Bertold Brecht ens advertia “Ens robaren les paraules i les han retorçat fins tornar-les irrecognoscibles”. I és que en realitat els dos tenen raó, Denys Cuche afirmava que “les paraules tenen una història i, al mateix temps, fan la història” , i a mi em sorprèn l’estranya capacitat de l’esquerra europea per deixar-se furtar les paraules, per perdre les regnes de la història i deixar-les en mans del poder. Paraules com democràcia, diversitat, ciutadania, pau,… han sigut totalment abandonades per l’esquerra i assumides per les lògiques mercantils i consumistes. Al mateix temps el sistema, també en el camp de l’educació, ens imposa un llenguatge economicista basat en l’eficiència, els usuaris, els clients, la competitivitat i la productivitat, fent desaparèixer les persones, la cooperació i els fruits. I com ens diu Clara, ja no es fan servir “receptes” sinó “formules”, aquestes són més exactes i disminueixen el risc de perdudes…

Al costat de les paraules trobem els silencis i Mark Twain ens avisa que “la paraula precisa tal vegada siga efectiva, però cap paraula mai ha estat tan efectiva com un silenci a temps“, i és que no sabem mai quant de mal poden fer les nostres paraules, quina capacitat tenen d’anular i de reduir a l’altre. Els hindús diuen que “la paraula ha de ser vestida com una deessa i elevar-se com un ocell“, no la podem fer servir sense cuidar-la. Sovint cataloguem a les persones amb paraules, fem calaixos, categories que caricaturitzen a l’altre. Fem tipologies de famílies, parlem dels cecs i no d’una persona amb ceguera, parlem de minusvàlids i no d’una persona amb una minusvalia. Partim de la diferència i no d’allò que tots tenim en comú, la nostra condició de persones; canviem una part per el tot. I és que les categories per definició són reduccionistes, homogeneïtzen i condemnen la diversitat, podríem dir que són violentes… Però no les criminalitzem, poden ser-nos útils, inclús necessàries, i es tracta de saber utilitzar-les des del relativisme, sense atorgar-les un poder absolut.

Per si de cas, Marcel Marceu, l’artista francés mestre del mim, assegura que “la paraula no és necessària per a crear l’emoció” i Galeano ens reconeix que “el silencio es un lenguaje perfecto y las palabras nunca podrán competir con él, pero por lo menos sirve como desafío probar si esas palabras son mejores”. I per si no foren millors, Malcom X prefereix que “si no estàs preparat per a morir per ella, treu la paraula [llibertat] del teu vocabulari“.

Un procés contra la Història

“Fins que els lleons no tinguen els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant els caçadors”

Proverbi dels Ibo, poble de Nigèria

Podria parlar sovre la retòrica magistral del nostre rector; podria comentar la cara amagada del procés, amb tots els lobbies i organitzacions empresarials que l’impulsen; podria parlar del debat (necessari d’altra banda) sobre si realment existeix una elitització de l’educació o si, com pensem molts, es tracta d’elititzar determinats coneixements; podria discutir sobre per què no hem de demanar més beques a fons perdut i sí l’abolició de les taxes; podria comentar que la Universitat no es privatitza (en termes de titularitat), sinó que es mercantilitza; o podria enxarxar-me en la qüestió de per què hem coordinar tots els col·lectius, assemblees (de facultat i d’afinitat política), etc. en la lluita per la Universitat pública… però ara mateix no ho faré. Com diu Arnau, ens hem de prendre les coses amb filosofia.

Però del que sí que volia escriure des de fa un temps era d’una altra cosa. M’estic referint a la qüestió de l’homogeneïtzació cultural que afecta a tots els nivells a l’educació superior, tant a nivell lingüístic com a nivell dels continguts curriculars.

El cas més clar, o el que millor puc conèixer jo, és el de l’actual Llicenciatura d’Història, que en convertir-se en Grau discrimina completament la Història del País Valencià. En l’actual pla d’estudis, pràcticament tot el tercer curs de la carrera està dedicat a la nostra història i a més els estudiants poden cursar algunes optatives d’història territorial molt interessants, com Corona d’Aragó o Claus Actuals del País Valencià.

Amb el procés de Bolonya, eixe innocent procés de Bolonya que tant s’estima l’equip rectoral, el pla d’estudis canvia radicalment i acorrala per complet la Història del País Valencià, reduint-la a una mísera assignatura de 6 crèdits, on es pretén explicar (o autoaprendre… ja no sé exactament que volen!) la història dels valencians “des de la Vall Torta fins a Camps” (com diria Miquel).

Per sort un grup d’estudiants, companys i companyes del SEPC d’Història, han donat la veu d’alarma i han sabut coordinar-se amb altres professors i investigadors per denunciar aquest atac directe contra la nostra identitat. Amb aquestes línies simplement volia felicitar-los (no cal dir noms, elles i ells ja saben qui són) per la feina que estan fent en aquest sentit i per la que fan amb altres estudiants a l’Assemblea de la seua facultat.

Aprofite i penje l’article sobre el tema que vaig escriure per a L’Accent fa uns mesos:

Un home, una canya, un riu….

(de l’assistència a la promoció, de la promoció a la transformació de les estructures)

Carta del 21 de gener:

“Hui he trobat, al costat del moll, un home que passa fam…”

Carta del 8 de febrer:

“Recordes aquell home de qui et vaig parlar? Laia i jo hem decidit acostar-nos al moll una volta al dia i donar-li un poc de peix per menjar.”

Carta del 15 de febrer:

“… Continuem visitant-lo (…) amb el menjar diari. Tenim por, al mateix temps, que arribe el dia en què no puguem anar i l’home del moll es quede sense el seu peix. Ell ens ho agraeix. Les seves galtes comencen a recuperar el color. El veiem un poquet més fort. Alguna nit l’hem convidat a casa a sopar amb la família. És prou tímid (…).”

Carta del 10 de març

“Laia i jo hem decidit comprar-li una canya de pescar. Li pensem regalar un manual, que s’entenga i amb tota classe de detalls, sobre aparells i tècniques de pesca. Fa uns anys, Laia era una aficionada i s’ha compromès a anar alguns dies per ensenyar l’home del moll a pescar. Diuen que el riu està ple de peixos. Nosaltres creiem que en poc temps sabrà autoproveir-se de peix. Podrà aconseguir menjar pel seu compte i, potser, alguns diners amb la venda de la pesca sobrant.”

Carta del 23 de març:

“Comencen els problemes. A l’home del moll de res no li ha servit aprendre a pescar per prescindir de nosaltres. Necessita una llicència i no sé quins altres papers per poder agafar peixos del riu. Els permisos són cars i no els pot pagar. Hem sabut que l’explotació del riu és exclusiva del municipi i no es pot pescar sense tenir els papers en regla.”

Carta del 25 de març:

“Més problemes: la policia local va pillar a l’home del moll pescant sense llicència i ara està retingut. La fiança (o la multa, que no sé ben bé de què va) no és gens barata que diguem. Intentarem pagar-la. La gent del poble diu que ell ha intentat aprofitar-se de la comunitat, que és un lladre i que ho té ben merescut (…)”

Carta del 29 d’abril:

“Una altra complicació, i aquesta sembla greu. ¿Et vaig explicar que l’home del moll va eixir de la presó i va adquirir els permisos de pesca necessaris? Doncs no li serveixen de res: la fàbrica de plàstics del poble, riu amunt, ha contaminat les aigües i tots els peixos del riu s’han mort. No en queda ni un, i la visió resulta desoladora. Diuen que no tornarà a haver pesca fins d’ací a deu anys o més. La indústria pagarà una multa astronòmica (se la podrà permetre de sobres), adquirirà no sé quina mena de filtres per a residus i continuarà produint…”

Carta del 30 d’abril:

“(…) L’home del moll torna a passar fam.”

Enrique Falcón

La domesticació de l’educador/a social

D’on ve realment el perill?

Llegint el llibre Fundamentos políticos de la educación social (Síntesis, 2000), de Ramón López Martín, degà de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, trobe una reflexió que m’agradaria matisar, o més bé completar.

L’autor ens parla del perill que suposa una excessiva ingerència de l’administració pública en les decisions del professional de l’educació social. Aquesta tendència de control social (control ideològic de la ciutadania) per part dels grups hegemònics sobre els exclosos o simplement sobre els beneficiaris de les polítiques socioeducatives evidentment existeix, i és el que López Martín anomena “domesticació”.

És cert que l’administració finança els Serveis Socials, però no per això està legitimada per impossibilitar el treball del professional, com a transformador social, per reproduir una situació ideològicament interessada. Aquesta dependència institucional provoca la burocratització del professional i la perduda de motivació, el que ens pot portar a oblidar l’esperit transformador (allò que H. Giroux anomena “intel·lectual transformatiu”) i tendir cap a un mer assistencialisme (reproductor).

Tota aquesta crítica que fa Ramón López és certa (no seré jo qui ho negue!) i ens mostra la manca d’esperit democràtic en les actuals polítiques socials. Ara bé, crec que cal puntualitzar una cosa. Un discurs d’aquestes característiques, en els temps que corren, pot ser utilitzat de manera perversa per justificar la privatització dels Serveis Socials.

I que conste que no estic diguent, ni insinuant, que l’autor pretenga amb aquestes línies defensar aquesta postura. Simplement m’agradaria alertar que frases com “la administración pública dificulta el quehacer de l’educador social” poden ser utilitzades en aquest sentit. Per tant crec que cal remarcar que el perill de la domesticació no prové solament de l’administració pública, sinó que pot venir també des de l’àmbit privat. És més, al meu entendre sempre serà més perillosa una possible “domesticació” d’una institució privada que no d’una pública, en el sentit que, en principi (insistisc: EN PRINCIPI!), l’administració pública ha d’estar sotmesa a un control democràtic.